POEMES AL VENT DE CATALUNYA (carta de presentació)

I

No soc jo qui escriu
és un inepte...
a "l´altra punta de l´imperi"
qui molesta als fulls
en el vespre de la seua mort com a poeta.
Amb un narcisisme sense comparació
va provar versos en l´idioma de Tirant Lo Blanc
sense -també- rebuscar paraules
dificils de entendre per als castellans i espanyols
-que, d´altra banda, no queden molts-

D´avant no soc jo i és altre
i potser no siga ningú
qui prega els fulls
i al vent, sempre al vent
i si ha deu (si existís i tot lo demés)
que sigui bó
-el vent-

II

El vent camina a la marxa d´un full
no siguis boba, dona
i seguís la marxa d´aque"t" vers.
Només camina en tú -amb tú-
camina sempre al ritme de la xarxa
¡musical!

O per èsser menys infantil
"vaig somniar de tot menys tú,
pero irreductiblement amb tú".
O per adonar-se (per èsser):
que és imnposible no ser melós
a altra llengua, amenys que diguis
que "eres un fuckin´ poet"

ni haurà que fer el palurdo
davant les masses?

III

No, que el vent no camina darrere
els vostres cossos, els teus cavells.
No, que no vull riure al vent
                  encara
encara no hi haja victoria
                  davant
davant el vent
                  la meua utopia
de plorar fills, egoismes, revolucions
llàgrimes d´autisme académic
rabia de bressol
                  l´esclafit del neumàtic
        avui
        sempre
        amor
així que soc mij català, mira per on
        reconec que soc mij perdedor
mij perdedor
        com una taronja, nano.
No es modestia: es molestia

IV

Així que prenc full que no soc jo
escric pseudo-versos al costat
d´una tormenta que no soc jo
de no res que soc? no soc jo?

Així que prenc el sostre del teu cor
i m´ofegue lluny de tú
i desistisc de escribir en català
lluny de tú
Així que deixe de deixar
encara sigui només avui
i visite de nou la mar
-"el Cantàbric de Serrat", no?
                    pendre
                    perdre
Però, de tant prendre vaig talar àrbres...
(així que) soc cualsevol cossa menys bosc.
No, no vull ninguna metafísica...

V

per anar a tú
amb el cos senser ple de paraules
amb que caminar -i no desitjar la ruina
¡paraules!
floten cercades/ fins les venes de les
alades criatures/ de fronteres d´existir i de no.
Em recorde de tú
de forma burda plorant de llunyanies

VI

Tot ha sigut una broma
així que aixequeu els culs
i seguiu ratllant versos i
consultant cualsevol diccionari
sense vergonya
seguiu una vida sense espills de terra
sense ratllar formes de parlar
i formes de dir si a paraules
que omplixen la boca
però també un cor que es desnua
davant el filat imaginari
d´uns pensaments que ja terminen
(No res ha sigut una broma)